HISTORIA

INICIS
Moltes vegades tenim el costum de posar dates exactes als inicis de qualsevol activitat feta pels homes, tot i que sovint aquests estan perduts en la nit dels temps i és més provable que tot allò que vulguem donar com a un fet concret no sigui més que el producte d’una manca d’informació o, simplement, que els propis inicis són una pila de circumstàncies esdevingudes en diferents dies, de vegades allunyats un de l’altre.
Això probablement és el que passa quan parlem del C.F. Vilamajor.

C.F. Vilamajor 1928

Sabem del cert que es va federar l’any 1931, però també tenim constància que al llarg dels anys 20, en un descampat que hi havia darrera la fàbrica ja s’hi feia algun que altre partit. La precària condició del terreny de joc feia que, fins i tot, les portes de ferro de la pròpia fàbrica fossin les porteries del camp. El primer terreny de joc amb unes mínimes condicions, del 1920 al 1922, va ser el Camp del Pla, també anomenat d’en Genís de Can Moragues, ja que estava situat entre les dues masies. Més tard, del 1922 al 1927 es jugava al camp de la Rovira i després al camp d’en Mingo del bar (1927-1936), persona molt vinculada al Club que va cedir el camp a canvi de vendre begudes amb el famós carretó, que acabada la guerra va tornar a aparèixer, i d’on sortien les primeres d’aquell temps: una gasosa a la mitja part.


En aquells anys la pilota era de goma o de cuir, que en deien “de reglament”. Una pilota, aquesta, que portava unes corretges de pell que feien veure les estrelles a més d’un jugador quan li tocava al cap. Per això hi havia el costum de portar un mocador lligat al cap que a més de protegir-los de la suor ho feia també dels nusos de la pilota. A en Josep de Can Vinyes li va tocar una pilota a la tómbola i la llogava per un ral cada setmana per jugar el partit.

Albert March Obiols,
"Impulsor del C.F Vilamajor
i fundador del Barça
de Guayaquil."

Un gran afeccionat d’aquells anys va ser en Albert March Obiols que més tard va emigrar a L’Equador i
va anar a parar a Guayaquil, on va fundar amb altres catalans el Barça de Guayaquil.
Per seguir en la manera de fer d’aleshores, no hi havia ni entrenadors ni entrenaments. Com a molt es feia una pista d’obstacles amb cadires a la plaça del poble que ja devia ser un espectacle ella mateixa, on hi participaven grans i petits. No hi havia tàctiques, la resistència era el que valia i aquesta venia avalada per la feina dura de cada dia.
Els partits eren normalment amistosos amb els pobles del voltant. L’àrbitre, algú que sabés el reglament, i a jugar. Un porter, dos defenses, tres mitjos i cinc davanters, tots a l’atac. Era senzill.
De l’equipació en sabem que era samarreta blava amb punys i coll blancs, pantaló i mitgeta negre amb volta blava.
El club no disposava de vestidor ni res que se li assemblés, per això els jugadors havien de venir ja vestits de casa seva mentre que l’equip visitant ho feia al bar de Can Mingo. El que si que hi havia, eren unes primeres porteries reglamentàries que va fer en Pere Llobera. Eren de fusta i sembla que van aguantar fins l’any 1971 quan van ser substituïdes per les de ferro que hi ha actualment al Camp Municipal de Futbol.
Tot i la precarietat que comportaven tant els inicis com els temps (estem parlant de 80 anys enrere), el Club ja tenia les seves despeses i en conseqüència el seu finançament, del que s’encarregaven en Josep Clopés i en Joan Valentí passant la safata per tot el camp i on es donava la voluntat. El Club també es feia càrrec de l’organització de les festes majors, cosa que li reportava una considerable font d’ingressos.
Tot això, i sobre tot la manera en que passava, ens fa donar compte que parlem de fa molt de temps, però hi ha coses que fins i tot avui dia son un luxe. En aquells anys els jugadors del Club de Futbol Vilamajor, feien els seus desplaçaments en l’autobús d’en Josep March, l’avi Enric. Una vertadera fita encara no assolida actualment.
Josep March, l'Avi Enric,
 amb l'autobús dels desplaçaments.

En el moment en que el Club passa a ser federat es quan comencen a tenir dades precises de molts esdeveniments, doncs van quedar per escrit. Sabem, per exemple, que la temporada 1934-1935, la Federació Catalana va organitzar un torneig anomenat Campionat de Costa on el C.F. Vilamajor va competir-hi quedant sotscampió i essent tots els jugadors del poble. Ja es començava a perfilar el gran equip dels anys 40, Saurí, Argila, Guardi, un Martori molt jove, etc. També, el 27 d’agost de 1934, en plena Festa Major i diada de Sant Llehír, el Club es va enfrontar a un potent Girona que va venir al poble de la mà de Domènech Balmanyà, posteriorment  jugador i entrenador del Barça i de la selecció Espanyola. Per arrodonir la festa van guanyar els locals per 2-1.
Però mentre tot això passava, la llarga ombra negra de la guerra civil començava a buidar les cases d’homes per anar al front i a omplir-les de pena. Molts no van tornar mai més. En Mingo també va marxar i la família, per poder tirar endavant, van destapar el pou del camp i varen plantar naps i cols a la espera de temps millors. Abans, però, varen amargar les copes i xarxes que en aquell temps valien molts diners, les varen cosir i engrassar i així quan el futbol va arrencar després de la guerra estaven a punt per tornar a començar.
Tot i l’esforç del primer President del Club, l’Antoni Valentí, els esdeveniments van fer aturar tota l’activitat.
La tragèdia va acabar amb els primers anys de futbol a Vilamajor, però la brasa d’aquest esport es mantingué somorta sota el gran foc de la guerra per revifar quan la bogeria col·lectiva de la guerra es donés per acabada.
I així va ésser. . .